dimarts, 7 de setembre de 2010

Christian Bobin

Potser a molts de vosaltres res no li digui aquest nom, entre altres coses, perquè no és gaire amic d'entrevistes ni d'actes socials. És per aquest motiu i pel bell llibre que vàrem tenir l'oportunitat de publicar La presència pura en traducció d'Antoni Clapés, que us en volem fer cinc cèntims. Després de la breu sinopsi, adjuntem un article aparegut al Diari de Vilanova, escrit per la poetessa Teresa Costa-Gramunt.
     La presència pura és una “nouvelle” –escrita en fragments– sobre la malaltia d’Alzheimer, i constitueix una reflexió sobre la solitud i els intercanvis, sobre l’amor i sobre el pas del temps.

Com si d’una Muntanya màgica es tractés, Bobin descriu una nova forma de veure la vida a partir de la malaltia –viscuda, en aquesta ocasió, des de primera fila en la persona del seu propi pare. L’autor diposita la mirada, alternativament, damunt aquesta figura i damunt una acàcia del jardí de la institució on el pare roman reclòs.
L’evolució d’aquests «indefensos enfront el que els esdevé dia rere dia, nit rere nit» constitueix una reflexió moral creuada sobre el cicle existencial –en ordre invers, però–: la vida (passada) i la mort (propera), en el cas del pare; la mort (aparent) a l’hivern i la vida (renascuda) a la primavera, en el cas de l’arbre.
Una sàvia combinació de duresa i tendresa. Un al·legat contra la malaltia de l’oblit.


LA PRESÈNCIA PURA


     Un dia vaig anar a la cafeteria de l’hospital de Sant Antoni Abat. En el dèdal de passadissos, vaig topar amb unes habitacions on hi havia residents molt vells, la majoria en cadira de rodes. Vaig tenir la impressió que alguns d’aquests vells en realitat no eren allà sinó que eren en un altre lloc. Vaig commoure’m profundament. Quan em vaig refer una mica del sotrac que em van provocar aquelles presències mudes, vaig pensar en la mena de vida que deixava tan indefensos aquells vells, que els tornava fràgils com una criatura de bolquers. Una onada de compassió m’amarava quan aixecant la mà els vaig dir adéu. Un dels vells va aixecar la vista, i en aquells ulls transparents vaig veure’m a mi mateixa, plorant. Si els hagués vist morts no m’haurien fet tanta llàstima. Sovint penso en aquells vells que hores d’ara deuen dormir feliçment en braços de la dama blanca.   

     La dama blanca que un dia va donar el que pren. La vida i la mort són llei de vida, és una obvietat, i tant el goig com la tragèdia formen part d’un joc que no s’atura mai, ja que a l’hivern li segueix la primavera, i la primavera s’encamina inexorablement cap a l’hivern. Però, mentrestant, què és la nostra vida humana? Un seguit de fets minúsculs que ens donen sensació de continuïtat. La memòria és el fil conductor d’aquesta sensació, és com un notari intern que dóna fe de la nostra existència.  

     En l’Alzheimer assistim a l’extinció de la memòria i al desaprenentatge de tot el que hem après. En l’Alzheimer es dóna el procès a la inversa de quan naixem i cada dia és un descobriment. En la malaltia d’Alzheimer, en la progressiva desmemòria, s’avança cap a la presència pura, cap a la vida despullada fins al límit, com els arbres a l’hivern.

     Una acàcia al jardí d’una residència (en algunes cultures és un símbol de la immortalitat), és la figura que Christian Bobin contraposa a un malalt d’Alzheimer. Bobin, nascut a Creusot (Borgonya) l’any 1951, ha escrit una nouvelle en fragments sobre aquesta malaltia que ha titulat, precisament, La presència pura (Edicions del Salobre). En una reeixida traducció al català d’Antoni Clapés, participem de la reflexió en primera persona de Christian Bobin respecte d’aquesta nova forma, més que de veure la vida, d’entendre-la. Bobin ens parla del seu pare malalt i intern en una residència.

     La presència pura és una mirada, la del fill, que s’atura alternativament en l’acàcia nevada camí de la primavera i en el pare caminant cap a la desmemòria de qui és, en una mena de mort avançada. Segur que és mort? En les visites diàries a la residència es va fent evident que el pare, desproveït de records i de l’aprenentatge elemental de menjar correctament, per exemple, es va tornant vida pura, presència pura, i per això mateix provoca l’amor pur. L’amor que les mares, o els/les qui fan de mares, dediquen als nadons que de cap manera no poden respondre a les atencions que reben si no és amb la seva presència pura.

     En aquest llibre de Bobin, tot tendresa, hi ha una escena en aquest sentit: Cada dos dies vinc amb la mare. Ella porta una bossa de plàstic, que mai no oblida, en la qual fica el berenar del pare i la cullereta que serveix per donar-li la becada, perquè és tan distret (és a dir: tant atent a tot allò que passa) que de seguida es taca. En aquests instants la mare s’inscriu en la nissaga de les dones que, des del principi del món, donen a la vida el seu aliment de claredat fins a la foscor. En efecte: els malalts d’Alzheimer sovint evoquen la mare: els altres lligams s’han dissolt, no tenen altra cosa vora seu que aquesta morta de la qual parlen en present amb la candidesa dels infants.

Cap comentari:

Publica un comentari