Thomas Bernhard

Ja des dels nostres inicis, vàrem tenir clar que donaríem certa prioritat a les traduccions. Entre la llarga llista,  hi havia un projecte que se'ns presentava com un impossible, però molt temptador. Traduir, al català, les cinc novel·les autobiogràfiques de l'escriptor austríac Thomas Bernhard. La sort ens va venir de cara i Clara Formosa es va fer càrrec de la traducció de les obres esmentades. Fins avui n'hem publicat dos volums L'origen i El soterrani. El tercer veurà la llum els propers mesos sota el títol de L'alè. Us adjuntem informació dels dos títols publicats. Esperem que us plaguin i convidem a tots aquells que encara no s'hagin acostat a la prosa hipnòtica d'aquest mestre de les lletres universals, que ho facin sense més demora: no en sortiran defraudats.

Thomas Bernhard va néixer a Heerleen (Holanda) l’any 1931, tot i que va residir la major part de la seva vida a Alemanya i a Àustria, on va morir l’any 1989. Va ser poeta, dramaturg i novel·lista. Va explorar el tema de l’absurd i els sentiments humans, així com les pressions que poden portar a les persones a la bogeria. De la seva extensa obra podem destacar Gelada (1964) o Transtorn (1967), però la que es considerada la seva obra mestra, tant per crítics com per lectors, és la seva pentalogia autobiogràfica formada per els llibres L’origen (1975), El soterrani (1976), L’alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982).

Fragment de L'origen

La ciutat, poblada per dues categories de persones, les que fan negocis i les seves víctimes, per als que aprenen i estudien només és habitable d’una manera dolorosa, una manera torbadora per a qualsevol naturalesa, amb el temps destorbadora i pertorbadora, i molt sovint pèrfida i mortal. Les condicions climatològiques extremes, que irriten i consumeixen de manera continuada les persones que hi habiten i que sempre les fan emmalaltir en qualsevol circumstància d’una banda, i l’arquitectura salzburguesa que en aquestes condicions climatològiques repercuteix sempre devastadorament en la constitució d’aquestes persones, de l’altra, l’opressiu clima prealpí que produeix una vegada i una altra amb una manca de consideració increïble uns habitants irritants i extenuants i malfaents i humiliants i insultants i dotats d’una gran vilesa i infàmia, totes aquestes persones dignes de compassió, conscientment o inconscientment, però en un sentit mèdic sempre nociu, pesant sobre el cap i el cos i tota la resta dels éssers perfectament exposats a aquestes condicions naturals, engendren una vegada i una altra aquells salzburguesos de naixement o nouvinguts que entre els murs freds i humits, estimats per preferència, però odiats per experiència per 

l’aprenent i l’estudiant que vaig ser fa trenta anys en aquesta ciutat, es lliuren a les seves obtuses obstinacions, absurditats, estupideses, brutals negocis i malenconies, i són una font d’ingressos inesgotable per a tots els possibles i impossibles metges i empresaris de funerària. Qui s’ha criat en aquesta ciutat, seguint els desitjos dels responsables de la seva educació, però en contra de la pròpia voluntat, i des de la seva infantesa més tendra amb la màxima disposició intel·lectual i sentimental envers aquesta ciutat, ha estat tancat, d’una banda, en el procés espectacular de la fama mundial de la ciutat, com en una màquina perversa, tant de falsedat com de bellesa, productora de diners i capital, i de l’altra, amb l’absència d’ajuda i mitjans durant la seva infantesa i joventut desprotegides per tots cantons, com en una fortalesa d’espant i de por, condemnat a aquesta ciutat com al lloc on desenvolupar el seu esperit i el seu caràcter, té un record, per no dir-ho amb massa grolleria ni amb massa lleugeresa, més aviat trist i que més aviat enfosqueix i ofusca el seu primer i el seu més primerenc desenvolupament, però, en qualsevol cas, un record nefast, progressivament més decisiu per a tota la seva existència, de la ciutat i de les condicions de vida en aquesta ciutat, no cap altra. Contra la calúmnia, la mentida, la hipocresia ha de dir en anotar aquesta indicació, que aquesta ciutat, que ha penetrat en tot el seu ésser i determinat el seu enteniment, per a ell ha estat sempre, i especialment en la infantesa i la joventut, en les dues dècades, temps de pubertat com de desesperació en què va existir-hi i va exercir-hi, una ciutat més aviat ofensiva per a l’ànim i l’esperit, que únicament ha maltractat sempre l’ànim i l’esperit, una ciutat que li castiga i pena sense interrupció, directament o indirectament, delictes i crims no comesos, i que reprimeix el seu sentiment i la seva sensibilitat siguin de la naturalesa que siguin, i no una ciutat favorable al seu talent. Durant aquesta època d’estudi, que sens dubte va ser la seva època més terrible, i és d’aquesta època d’estudi i de les sensacions que va tenir en aquesta època d’estudi del que es parla aquí, va haver de pagar durant la resta de la seva vida un preu molt alt i probablement extrem.

Fragment de El soterrani

Els altres homes vaig trobar-los en la direcció oposada, en no anar més a l’institut odiat, sinó a l’aprenentatge que em salvava, contra tot sentit comú, de bon matí, ja no anava amb el fill de l’alt funcionari administratiu al centre de la ciutat per la Reichenhaller Straße, sinó amb l’oficial de manyà de la casa veïna als afores per la Rudolf-Biebl-Straße, no pel camí a través dels jardins agrestes i per davant de les vil·les artístiques cap a l’escola superior de la burgesia i de la petita burgesia, sinó per davant de l’asil de cecs i de sordmuts i per sobre les plataformes del ferrocarril i a través dels hortets i per davant de les tanques de l’estadi del costat del manicomi de Lehen cap a l’escola superior dels marginats i dels pobres, a l’escola superior dels bojos i dels presos per bojos de la barriada de Scherzhauserfeld, al barri dels horrors absoluts de la ciutat, la font de gairebé tots els processos judicials salzburguesos, i al soterrani que era la botiga de queviures de Karl Podlaha, que va ser un home destruït i un 

caràcter sensible vienès i que hauria volgut ser músic i va ser sempre un petit botiguer. El procediment per al meu ingrés a la botiga va ser rapidíssim. El senyor Podlaha va entrar a la rebotiga, on jo l’estava esperant i em va donar un cop d’ull ràpid i va dir que em podia quedar, si volia, amb la feina, i va obrir la porta de l’armariet i en va treure una de les seves bates i va dir que la bata em podia anar bé, i em vaig esmunyir dins la bata i la bata en realitat no m’anava bé, però la podia portar provisionalment, Podlaha va dir moltes vegades provisionalment, i després va rumiar un moment i em va dur, travessant la botiga plena a vessar de clientela, cap al carrer a la casa veïna, on es trobava el magatzem. Aquí havia d’escombrar, fins a les dotze del migdia, amb una escombra que el meu mestre havia despenjat tot d’una de la porta del magatzem i m’havia col·locat a les mans. A les dotze, Podlaha, volia parlar amb mi sobre tota la resta. Em va deixar sol al fosc magatzem amb la seva perversa barreja d’olors i amb la humitat de tots els magatzems de queviures, i en l’entretant vaig tenir temps de reflexionar sobre tot el que havia passat. Jo no havia deixat en pau la funcionària de l’oficina d’ocupació i en una hora havia aconseguit el que volia, un lloc d’aprenent a la barriada de Scherzhauserfeld, estar enfeinat de manera útil, com havia pensat, entre persones i per a les persones. Tenia la sensació d’haver-me escapat d’una de les insensateses humanes més grans, l’institut. De cop sentia que la meva existència tornava a ser una existència útil. M’havia escapat d’un malson. Ja em veia ficant farina i llard i sucre i patates i sèmola a les bosses de la compra i era feliç. A mitja Reichenhaller Straße havia girat cua i havia anat a l’oficina d’ocupació i no havia deixat en pau la funcionària. Ella em va oferir moltes adreces, però cap ni una en la direcció oposada. Vaig escombrar el magatzem i a les dotze vaig tancar amb clau, com m’havien encarregat, i vaig creuar a la botiga, com havíem quedat. El senyor Podlaha em va presentar a l’ajudant (Herbert) i a l’aprenent (Karl), i va dir que no volia saber res de mi ni sobre mi, que només havia d’enllestir les formalitats i, sense més, ser útil. En realitat, va pronunciar la paraula útil de sobte, espontàniament, sense gens d’èmfasi, com si per a ell la paraula útil es tractés d’una paraula preferida. Per a mi era el meu lema. Havia conclòs un període d’inutilitat, em semblava un període infeliç, una època espantosa. Havia tingut dues possibilitats, encara avui ho tinc clar, suïcidar-me, per a la qual cosa em faltava coratge, i/o deixar l’institut, per qüestió d’un instant no vaig suïcidar-me i vaig entrar d’aprenent. Tot tirava endavant. A casa van reaccionar amb apatia (la meva mare, el meu tutor) i amb la millor disposició per a la comprensió i l’enteniment (el meu avi). Van avenir-se de seguida a la nova situació, no hi va haver ni el més breu dels debats. En efecte, jo m’havia abandonat a mi mateix durant molt temps, en aquest moment tenia molt clar com n’estava de sol en realitat. Engrapar l’existència i llançar-la per la finestra o als peus dels meus parents hauria tingut en qualsevol cas el mateix efecte. Vaig col·locar la cartera de l’escola, tal com estava, al racó i ja no vaig tocar-la més. La decepció del meu avi, ell tot sol va poder encobrir-la bé, ara somiava en un eficient i gran home de negocis, amb el qual, segons ell, el meu geni, podia arribar a realitzar-se potser encara millor que amb qualsevol altra disposició intel·lectual. Va donar la culpa del meu fracàs a les circumstàncies, al fet que jo havia nascut en el període més desafortunat de tots, directe dins l’abisme, del qual, segons es pot judicar humanament, ja no hi havia escapatòria.

En els mars de sud

A continuació, i com que crec que a hores d'ara, quasi bé tothom sap qui és Robert Louis Stevenson, autor de L'illa del tresor o Dr. Jekyll i Mr. Hyde entre molts altres, presentem un fragment de En els mars del sud (en una acuradíssima traducció de Dolors Udina). El llibre descriu l'anada de l'autor, amb la seva promesa i el fill d'aquesta, a unes illes del pacífic a la recerca d'un clima més favorable per a la seva salut. Allà va morir, no sense deixar entre els habitants d'aquelles illes una profunda petja; "Tusitala" l'anomenaven, "el que conta històries".

CAPÍTOL I

L’ABORDATGE A L’ILLA

Feia prop de deu anys que la meva salut havia començat a declinar i, poc abans d’emprendre el viatge, em semblava que havia arribat a l’últim acte de la meva vida i que no em quedava res més que esperar la infermera i la funerària. Em van suggerir que anés als mars del Sud, i no em va semblar malament la idea de viatjar com un fantasma, arrossegat com un paquet, per escenaris que m’havien atret quan gaudia de salut i de joventut. Vaig llogar doncs la goleta del doctor Merrit, el Casco, de setanta quatre tones, i vaig salpar de San Francisco a la darreria de juny del 1888 rumb a les illes orientals i, a la primeria de l’any següent, ja era a Honolulu. Un cop allà, mancat de coratge per tornar a l’antiga vida de reclusió i a la meva cambra de malalt, vaig decidir continuar el viatge en una goleta mercant, l’Equator, d’una mica més de setanta tones; vaig passar quatre mesos entre els atols (illes constituïdes per esculls coral·lins) del grup Gilbert i vaig arribar a Samoa cap a la darreria del 1889. Passat aquest temps, la gratitud i el costum van començar a lligar-me a aquelles illes: havia recuperat les forces perdudes, havia fet amics, havia descobert nous interessos, el temps dels viatges havia passat com si visqués en un conte de fades, i vaig decidir quedar-m’hi. Vaig començar a escriure aquestes pàgines al mar, en el tercer creuer, a bord del vapor mercant Janet Nicoll. Si se’m concedeixen més dies de vida, els he de passar allà on he trobat la vida més plaent i els homes més interessants. Les destrals dels meus servents negres ja estan obrint els fonaments de la meva futura residència, i he d’aprendre a adreçar-me als lectors des de les mars més llunyanes.

Que d’aquesta manera hagi capgirat el veredicte del personatge de lord Tennyson no és tan extraordinari com sembla. Són pocs els homes que vénen a aquestes illes i les deixen; els cabells se’ls tornen grisos al mateix lloc on van desembarcar i les ombres de les palmeres i els alisis els venten fins al dia que moren, potser acariciant fins a l’últim moment el somni de fer una visita al seu país, cosa que rarament fan, rarament gaudeixen i encara més rarament repeteixen. Cap lloc del món exerceix una atracció tan poderosa sobre el visitant, i la tasca que tinc ara al meu davant és transmetre als qui volen viatjar asseguts a la vora del foc part de la seducció d’aquelles terres i descriure la vida, en mar i en terra, de centenars de milers de persones, algunes de la mateixa sang i amb la mateixa llengua que nosaltres, contemporànies nostres i malgrat tot tan remotes de pensament i costums com Rob Roy o Barbarroja, els apòstols o els cèsars.

La primera impressió és sempre impossible de repetir. El primer amor, la primera sortida de sol, la primera illa dels mars del Sud, són records inesborrables que deixen gravada una emoció en la virginitat dels nostres sentits. El 20 de juliol de 1888, a les quatre de la matinada, feia una hora que la lluna havia desaparegut del cel. A l’est, una foguera de llum radiant anunciava el nou dia, i a sota, a la línia de l’horitzó, la riba del matí ja es dibuixava negra com la tinta. Tots hem llegit que a les latituds baixes es fa de dia i de nit amb molta rapidesa; és un punt sobre el qual coincideixen científics i turistes sentimentals i que ha inspirat una poesia molt delicada. La duració varia segons l’estació, però aquí ho presento tal com va ser exactament. Tot i que l’alba començava a apuntar-se cap a les quatre, el sol no sortia fins a les sis, i ja eren dos quarts de sis quan vam poder distingir les nostres esperades illes entre els núvols de l’horitzó. Vuit graus al sud i dues hores fent-se de dia. Vam passar l’interval a coberta, en el silenci de l’espera, amb l’emoció habitual de l’abordatge potenciada per la singularitat de les ribes a què ens apropàvem i que a poc a poc van anar prenent forma en la foscor decreixent. Ua-huna, agombolada sota un cim escapçat, va aparèixer en primer lloc per estribord; gairebé fent angle recte amb la quilla va sorgir el nostre destí, Nuka-hiva, envoltada de núvols, i entremig, i més al sud, els primers raigs de sol van il·luminar les agulles d’Ua-pu, que s’alçaven per damunt la línia de l’horitzó com les torres d’una església monstruosa carregada d’ornaments, en la brillantor lluminosa del matí, com el senyal escaient d’un món de meravelles.

Cap dels passatgers del Casco havia trepitjat mai les illes ni sabia, si no era per accident, una sola paraula de les llengües de l’illa i, potser amb aquell plaer angoixós que fa estremir el cor dels exploradors, ens anàvem acostant a aquelles platges problemàtiques. La terra s’alçava formant cims i valls profundes que queien cap al mar en penya-segats i contraforts; els colors presentaven mitja centena de matisos que anaven del perla i el rosa fins al color oliva, tot coronat per uns núvols opalescents. La barreja de colors enganyava l’ull, les ombres de núvols es confonien amb les ondulacions de la muntanya, i l’illa, amb el seu baldaquí insubstancial, s’alçava i resplendia davant nostre com un bloc. No hi havia cap far ni fum de ciutats, ni ens va sortir a rebre cap pràctic de port. En algun lloc, en aquella fantasmagoria pàl·lida de muntanya i núvol, jeia ocult el nostre port; i cap a l’est hi havia un faralló determinat —l’única fita que ens guiava—, conegut amb indiferència com a cap d’Adam i Eva, o cap Jack i Jane, format per dues figures colossals, la gran estatuària de la naturalesa. Les vam haver de cercar, vam haver d’estirar el coll i observar l’horitzó amb atenció, amb l’ajut d’ulleres de llarga vista, i discutir inclinats sobre les cartes, i ja el sol es trobava damunt dels nostres caps i la terra gairebé a tocar quan les vam veure. Per a un vaixell que, com el Casco, s’acostava pel nord, resultaven certament les característiques menys destacables d’una costa notable: onades que s’alçaven molt amunt, muntanyes estranyes, severes i emplomallades al darrere, i Jack i Jane, o Adam i Eva, sobresortint com un parell de berrugues sobre el trencant.

Des d’allà vam continuar costejant. Sentíem a babord les explosions de la ressaca i vèiem uns quants ocells que volaven i pescaven sota la proa, però no hi havia cap altre so ni senyal de vida, ni d’home ni de bèstia, en tota aquella part de l’illa. Impulsat pel seu propi ímpetu i per la brisa morent, el Casco lliscava sota els penya-segats, descobria un caló, deixava al descobert una platja i alguns arbres verds, i fugia novament, solcant les onades. Des de la distància on ens trobàvem, els arbres semblaven avellaners, la platja podia haver estat a qualsevol lloc d’Europa, les formes de la muntanya del darrere recordaven la forma dels Alps en miniatura, i els boscos que s’apinyaven als seus murs no eren pas més prominents que els nostres bruguerars escocesos. El penya-segat es va tornar a obrir, aquest cop amb una entrada més fonda, i el Casco, impulsat pel vent, va començar a lliscar cap endins de la badia d’Anaho. Els cocoters, les girafes del món vegetal, tan delicats i desmanegats, tan estrangers als ulls europeus, ocupaven la riba i vorejaven els abruptes vessants de les muntanyes. Pujols abruptes i pelats abraçaven l’ansa per tots dos costats, amb una mola de muntanyes pedregoses que tancava la banda de terra. A cada esquerda d’aquesta barrera s’arrecerava un bosc, que s’ajocava i niava com els ocells a les ruïnes, i més amunt, a la llunyania, verdejaven les asprives crestes afilades del cim. 

La ciutat submergida

Ens complau reproduir el fragment final, de l'excel·lent article d'Eduard Marco, publicat a la revista Caràcters número 52, parlant del llibre de Màrius Sampere i Passarell La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008) editat amb el número 6 dins la col·lecció "Les Parques".

     En definitiva, en passejar-se per aquesta mítica ciutat, trenta-vuit anys amagada sota les aigües dels segles, hom té la sensació d'haver trepitjat l'Atlàntida, viatjat a la Lluna o ballat al Titànic. El sentiment de descoberta i de celebració és tan intens com el neguit que provoca l'encertadíssima lectura de la fotografia de Carles Domènec a la portada: passadissos de llum que s'allarguen entre la boira com els dubtes mil·lenaris de la nostra existència, com la vida o la mort.

     A la fotografia podeu veure el poeta Màrius Sampere i Passarell durant l'acte de presentació del llibre a la Llibreria Àgora el passat 28 de febrer.

Christian Bobin

Potser a molts de vosaltres res no li digui aquest nom, entre altres coses, perquè no és gaire amic d'entrevistes ni d'actes socials. És per aquest motiu i pel bell llibre que vàrem tenir l'oportunitat de publicar La presència pura en traducció d'Antoni Clapés, que us en volem fer cinc cèntims. Després de la breu sinopsi, adjuntem un article aparegut al Diari de Vilanova, escrit per la poetessa Teresa Costa-Gramunt.

     La presència pura és una “nouvelle” –escrita en fragments– sobre la malaltia d’Alzheimer, i constitueix una reflexió sobre la solitud i els intercanvis, sobre l’amor i sobre el pas del temps.

Com si d’una Muntanya màgica es tractés, Bobin descriu una nova forma de veure la vida a partir de la malaltia –viscuda, en aquesta ocasió, des de primera fila en la persona del seu propi pare. L’autor diposita la mirada, alternativament, damunt aquesta figura i damunt una acàcia del jardí de la institució on el pare roman reclòs.

L’evolució d’aquests «indefensos enfront el que els esdevé dia rere dia, nit rere nit» constitueix una reflexió moral creuada sobre el cicle existencial –en ordre invers, però–: la vida (passada) i la mort (propera), en el cas del pare; la mort (aparent) a l’hivern i la vida (renascuda) a la primavera, en el cas de l’arbre.

Una sàvia combinació de duresa i tendresa. Un al·legat contra la malaltia de l’oblit.

LA PRESÈNCIA PURA

     Un dia vaig anar a la cafeteria de l’hospital de Sant Antoni Abat. En el dèdal de passadissos, vaig topar amb unes habitacions on hi havia residents molt vells, la majoria en cadira de rodes. Vaig tenir la impressió que alguns d’aquests vells en realitat no eren allà sinó que eren en un altre lloc. Vaig commoure’m profundament. Quan em vaig refer una mica del sotrac que em van provocar aquelles presències mudes, vaig pensar en la mena de vida que deixava tan indefensos aquells vells, que els tornava fràgils com una criatura de bolquers. Una onada de compassió m’amarava quan aixecant la mà els vaig dir adéu. Un dels vells va aixecar la vista, i en aquells ulls transparents vaig veure’m a mi mateixa, plorant. Si els hagués vist morts no m’haurien fet tanta llàstima. Sovint penso en aquells vells que hores d’ara deuen dormir feliçment en braços de la dama blanca.   

     La dama blanca que un dia va donar el que pren. La vida i la mort són llei de vida, és una obvietat, i tant el goig com la tragèdia formen part d’un joc que no s’atura mai, ja que a l’hivern li segueix la primavera, i la primavera s’encamina inexorablement cap a l’hivern. Però, mentrestant, què és la nostra vida humana? Un seguit de fets minúsculs que ens donen sensació de continuïtat. La memòria és el fil conductor d’aquesta sensació, és com un notari intern que dóna fe de la nostra existència.  

     En l’Alzheimer assistim a l’extinció de la memòria i al desaprenentatge de tot el que hem après. En l’Alzheimer es dóna el procès a la inversa de quan naixem i cada dia és un descobriment. En la malaltia d’Alzheimer, en la progressiva desmemòria, s’avança cap a la presència pura, cap a la vida despullada fins al límit, com els arbres a l’hivern.

     Una acàcia al jardí d’una residència (en algunes cultures és un símbol de la immortalitat), és la figura que Christian Bobin contraposa a un malalt d’Alzheimer. Bobin, nascut a Creusot (Borgonya) l’any 1951, ha escrit una nouvelle en fragments sobre aquesta malaltia que ha titulat, precisament, La presència pura (Edicions del Salobre). En una reeixida traducció al català d’Antoni Clapés, participem de la reflexió en primera persona de Christian Bobin respecte d’aquesta nova forma, més que de veure la vida, d’entendre-la. Bobin ens parla del seu pare malalt i intern en una residència.

     La presència pura és una mirada, la del fill, que s’atura alternativament en l’acàcia nevada camí de la primavera i en el pare caminant cap a la desmemòria de qui és, en una mena de mort avançada. Segur que és mort? En les visites diàries a la residència es va fent evident que el pare, desproveït de records i de l’aprenentatge elemental de menjar correctament, per exemple, es va tornant vida pura, presència pura, i per això mateix provoca l’amor pur. L’amor que les mares, o els/les qui fan de mares, dediquen als nadons que de cap manera no poden respondre a les atencions que reben si no és amb la seva presència pura.

     En aquest llibre de Bobin, tot tendresa, hi ha una escena en aquest sentit: Cada dos dies vinc amb la mare. Ella porta una bossa de plàstic, que mai no oblida, en la qual fica el berenar del pare i la cullereta que serveix per donar-li la becada, perquè és tan distret (és a dir: tant atent a tot allò que passa) que de seguida es taca. En aquests instants la mare s’inscriu en la nissaga de les dones que, des del principi del món, donen a la vida el seu aliment de claredat fins a la foscor. En efecte: els malalts d’Alzheimer sovint evoquen la mare: els altres lligams s’han dissolt, no tenen altra cosa vora seu que aquesta morta de la qual parlen en present amb la candidesa dels infants.

Presentació

A partir d'ara, podreu seguir totes les novetats, notícies i presentacions (és a dir, tot el relacionat amb les activitats literàries d'Edicions del Salobre) en aquest nou bloc que tractarem, per tots els mitjans, de mantenir actualitzat. Seran ben rebuts tots aquells missatges que ens vulgueu fer arribar.