Thomas Bernhard

Ja des dels nostres inicis, vàrem tenir clar que donaríem certa prioritat a les traduccions. Entre la llarga llista,  hi havia un projecte que se'ns presentava com un impossible, però molt temptador. Traduir, al català, les cinc novel·les autobiogràfiques de l'escriptor austríac Thomas Bernhard. La sort ens va venir de cara i Clara Formosa es va fer càrrec de la traducció de les obres esmentades. Fins avui n'hem publicat dos volums L'origen i El soterrani. El tercer veurà la llum els propers mesos sota el títol de L'alè. Us adjuntem informació dels dos títols publicats. Esperem que us plaguin i convidem a tots aquells que encara no s'hagin acostat a la prosa hipnòtica d'aquest mestre de les lletres universals, que ho facin sense més demora: no en sortiran defraudats.

Thomas Bernhard va néixer a Heerleen (Holanda) l’any 1931, tot i que va residir la major part de la seva vida a Alemanya i a Àustria, on va morir l’any 1989. Va ser poeta, dramaturg i novel·lista. Va explorar el tema de l’absurd i els sentiments humans, així com les pressions que poden portar a les persones a la bogeria. De la seva extensa obra podem destacar Gelada (1964) o Transtorn (1967), però la que es considerada la seva obra mestra, tant per crítics com per lectors, és la seva pentalogia autobiogràfica formada per els llibres L’origen (1975), El soterrani (1976), L’alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982).

Fragment de L'origen

La ciutat, poblada per dues categories de persones, les que fan negocis i les seves víctimes, per als que aprenen i estudien només és habitable d’una manera dolorosa, una manera torbadora per a qualsevol naturalesa, amb el temps destorbadora i pertorbadora, i molt sovint pèrfida i mortal. Les condicions climatològiques extremes, que irriten i consumeixen de manera continuada les persones que hi habiten i que sempre les fan emmalaltir en qualsevol circumstància d’una banda, i l’arquitectura salzburguesa que en aquestes condicions climatològiques repercuteix sempre devastadorament en la constitució d’aquestes persones, de l’altra, l’opressiu clima prealpí que produeix una vegada i una altra amb una manca de consideració increïble uns habitants irritants i extenuants i malfaents i humiliants i insultants i dotats d’una gran vilesa i infàmia, totes aquestes persones dignes de compassió, conscientment o inconscientment, però en un sentit mèdic sempre nociu, pesant sobre el cap i el cos i tota la resta dels éssers perfectament exposats a aquestes condicions naturals, engendren una vegada i una altra aquells salzburguesos de naixement o nouvinguts que entre els murs freds i humits, estimats per preferència, però odiats per experiència per 

l’aprenent i l’estudiant que vaig ser fa trenta anys en aquesta ciutat, es lliuren a les seves obtuses obstinacions, absurditats, estupideses, brutals negocis i malenconies, i són una font d’ingressos inesgotable per a tots els possibles i impossibles metges i empresaris de funerària. Qui s’ha criat en aquesta ciutat, seguint els desitjos dels responsables de la seva educació, però en contra de la pròpia voluntat, i des de la seva infantesa més tendra amb la màxima disposició intel·lectual i sentimental envers aquesta ciutat, ha estat tancat, d’una banda, en el procés espectacular de la fama mundial de la ciutat, com en una màquina perversa, tant de falsedat com de bellesa, productora de diners i capital, i de l’altra, amb l’absència d’ajuda i mitjans durant la seva infantesa i joventut desprotegides per tots cantons, com en una fortalesa d’espant i de por, condemnat a aquesta ciutat com al lloc on desenvolupar el seu esperit i el seu caràcter, té un record, per no dir-ho amb massa grolleria ni amb massa lleugeresa, més aviat trist i que més aviat enfosqueix i ofusca el seu primer i el seu més primerenc desenvolupament, però, en qualsevol cas, un record nefast, progressivament més decisiu per a tota la seva existència, de la ciutat i de les condicions de vida en aquesta ciutat, no cap altra. Contra la calúmnia, la mentida, la hipocresia ha de dir en anotar aquesta indicació, que aquesta ciutat, que ha penetrat en tot el seu ésser i determinat el seu enteniment, per a ell ha estat sempre, i especialment en la infantesa i la joventut, en les dues dècades, temps de pubertat com de desesperació en què va existir-hi i va exercir-hi, una ciutat més aviat ofensiva per a l’ànim i l’esperit, que únicament ha maltractat sempre l’ànim i l’esperit, una ciutat que li castiga i pena sense interrupció, directament o indirectament, delictes i crims no comesos, i que reprimeix el seu sentiment i la seva sensibilitat siguin de la naturalesa que siguin, i no una ciutat favorable al seu talent. Durant aquesta època d’estudi, que sens dubte va ser la seva època més terrible, i és d’aquesta època d’estudi i de les sensacions que va tenir en aquesta època d’estudi del que es parla aquí, va haver de pagar durant la resta de la seva vida un preu molt alt i probablement extrem.

Fragment de El soterrani

Els altres homes vaig trobar-los en la direcció oposada, en no anar més a l’institut odiat, sinó a l’aprenentatge que em salvava, contra tot sentit comú, de bon matí, ja no anava amb el fill de l’alt funcionari administratiu al centre de la ciutat per la Reichenhaller Straße, sinó amb l’oficial de manyà de la casa veïna als afores per la Rudolf-Biebl-Straße, no pel camí a través dels jardins agrestes i per davant de les vil·les artístiques cap a l’escola superior de la burgesia i de la petita burgesia, sinó per davant de l’asil de cecs i de sordmuts i per sobre les plataformes del ferrocarril i a través dels hortets i per davant de les tanques de l’estadi del costat del manicomi de Lehen cap a l’escola superior dels marginats i dels pobres, a l’escola superior dels bojos i dels presos per bojos de la barriada de Scherzhauserfeld, al barri dels horrors absoluts de la ciutat, la font de gairebé tots els processos judicials salzburguesos, i al soterrani que era la botiga de queviures de Karl Podlaha, que va ser un home destruït i un 

caràcter sensible vienès i que hauria volgut ser músic i va ser sempre un petit botiguer. El procediment per al meu ingrés a la botiga va ser rapidíssim. El senyor Podlaha va entrar a la rebotiga, on jo l’estava esperant i em va donar un cop d’ull ràpid i va dir que em podia quedar, si volia, amb la feina, i va obrir la porta de l’armariet i en va treure una de les seves bates i va dir que la bata em podia anar bé, i em vaig esmunyir dins la bata i la bata en realitat no m’anava bé, però la podia portar provisionalment, Podlaha va dir moltes vegades provisionalment, i després va rumiar un moment i em va dur, travessant la botiga plena a vessar de clientela, cap al carrer a la casa veïna, on es trobava el magatzem. Aquí havia d’escombrar, fins a les dotze del migdia, amb una escombra que el meu mestre havia despenjat tot d’una de la porta del magatzem i m’havia col·locat a les mans. A les dotze, Podlaha, volia parlar amb mi sobre tota la resta. Em va deixar sol al fosc magatzem amb la seva perversa barreja d’olors i amb la humitat de tots els magatzems de queviures, i en l’entretant vaig tenir temps de reflexionar sobre tot el que havia passat. Jo no havia deixat en pau la funcionària de l’oficina d’ocupació i en una hora havia aconseguit el que volia, un lloc d’aprenent a la barriada de Scherzhauserfeld, estar enfeinat de manera útil, com havia pensat, entre persones i per a les persones. Tenia la sensació d’haver-me escapat d’una de les insensateses humanes més grans, l’institut. De cop sentia que la meva existència tornava a ser una existència útil. M’havia escapat d’un malson. Ja em veia ficant farina i llard i sucre i patates i sèmola a les bosses de la compra i era feliç. A mitja Reichenhaller Straße havia girat cua i havia anat a l’oficina d’ocupació i no havia deixat en pau la funcionària. Ella em va oferir moltes adreces, però cap ni una en la direcció oposada. Vaig escombrar el magatzem i a les dotze vaig tancar amb clau, com m’havien encarregat, i vaig creuar a la botiga, com havíem quedat. El senyor Podlaha em va presentar a l’ajudant (Herbert) i a l’aprenent (Karl), i va dir que no volia saber res de mi ni sobre mi, que només havia d’enllestir les formalitats i, sense més, ser útil. En realitat, va pronunciar la paraula útil de sobte, espontàniament, sense gens d’èmfasi, com si per a ell la paraula útil es tractés d’una paraula preferida. Per a mi era el meu lema. Havia conclòs un període d’inutilitat, em semblava un període infeliç, una època espantosa. Havia tingut dues possibilitats, encara avui ho tinc clar, suïcidar-me, per a la qual cosa em faltava coratge, i/o deixar l’institut, per qüestió d’un instant no vaig suïcidar-me i vaig entrar d’aprenent. Tot tirava endavant. A casa van reaccionar amb apatia (la meva mare, el meu tutor) i amb la millor disposició per a la comprensió i l’enteniment (el meu avi). Van avenir-se de seguida a la nova situació, no hi va haver ni el més breu dels debats. En efecte, jo m’havia abandonat a mi mateix durant molt temps, en aquest moment tenia molt clar com n’estava de sol en realitat. Engrapar l’existència i llançar-la per la finestra o als peus dels meus parents hauria tingut en qualsevol cas el mateix efecte. Vaig col·locar la cartera de l’escola, tal com estava, al racó i ja no vaig tocar-la més. La decepció del meu avi, ell tot sol va poder encobrir-la bé, ara somiava en un eficient i gran home de negocis, amb el qual, segons ell, el meu geni, podia arribar a realitzar-se potser encara millor que amb qualsevol altra disposició intel·lectual. Va donar la culpa del meu fracàs a les circumstàncies, al fet que jo havia nascut en el període més desafortunat de tots, directe dins l’abisme, del qual, segons es pot judicar humanament, ja no hi havia escapatòria.